París, la ville la plus belle du monde

 

París és una ciutat estèticament molt literària. De la mateixa manera que Nova York és estèticament molt cinematogràfica. París, la ciutat de les lletres, del rencontre d’artistes i intel·lectuals, el lloc d’inspiració d’alguns dels més grans de la literatura. Segur que a tots us venen alguns autors i títols al cap... Però de fet, no cal que anomeni els autors més representatius que han passat per París, doncs només cal que mireu l’última pel·lícula de Woody Allen, Midnight in Paris, que tot i que no és de cap manera una de les millors creacions del director, doncs recrea molts estereotips i repeteix estructures i temàtiques seves (com la parella amb problemes, protagonista que viu una realitat paral·lela i delirant), és interessant perquè fa una fotografia de la París d’avui en dia.

París és una ciutat que resta entre la ficció del temps passat i l’espontaneïtat del moment actual, tal i com passa a la pel·lícula. A París les impremtes del passat encara s’entreveuen per tot arreu: en els raconets de Montmartre, en les passejades a la vora del Sena, en els seus ponts, i en els museus, i en la música, i en els bars, o les boulangeries, i un llarg etcètera. La història i els seus personatges hi són encara presents, com si mai haguessin acabat de deixar la ciutat i els seus fantasmes hi seguissin habitant... Però ja se sap que una ciutat es caracteritza per aquells que l’habiten.

París és la ciutat de l’aparença, l’estètica, els bons modals i el bon gust. Segons alguns, és “la ville la plus belle du monde”! Woody Allen no s’equivoca en el seu film quan vol reflectir que París és una ciutat de clichés i estereotips, però penso que la real i magnífica genialitat de París és que es tracta d’una ciutat plena de detalls i sorpreses. Sempre té alguna cosa nova a oferir-te, a mostrar-te o a ensenyar-te. S’han de tenir els ulls oberts i els sentits desperts. A París se l’ha de saber estimar, sense deixar que se’ns emporti el seu ritme frenètic d’estrés i corbata que ens encega davant la bellesa...

París és la ciutat que mai s’acaba, com diu l’escriptor barceloní Enrique Vilamatas, un dels meus autors preferits, en el seu llibre París no se acaba nunca (2003). A vegades, quan passejo per Saint Germain, tinc l'impressió d'estar dins d'un dels seus llibres...