París, la ville la plus belle du monde

 

París és una ciutat estèticament molt literària. De la mateixa manera que Nova York és estèticament molt cinematogràfica. París, la ciutat de les lletres, del rencontre d’artistes i intel·lectuals, el lloc d’inspiració d’alguns dels més grans de la literatura. Segur que a tots us venen alguns autors i títols al cap... Però de fet, no cal que anomeni els autors més representatius que han passat per París, doncs només cal que mireu l’última pel·lícula de Woody Allen, Midnight in Paris, que tot i que no és de cap manera una de les millors creacions del director, doncs recrea molts estereotips i repeteix estructures i temàtiques seves (com la parella amb problemes, protagonista que viu una realitat paral·lela i delirant), és interessant perquè fa una fotografia de la París d’avui en dia.

París és una ciutat que resta entre la ficció del temps passat i l’espontaneïtat del moment actual, tal i com passa a la pel·lícula. A París les impremtes del passat encara s’entreveuen per tot arreu: en els raconets de Montmartre, en les passejades a la vora del Sena, en els seus ponts, i en els museus, i en la música, i en els bars, o les boulangeries, i un llarg etcètera. La història i els seus personatges hi són encara presents, com si mai haguessin acabat de deixar la ciutat i els seus fantasmes hi seguissin habitant... Però ja se sap que una ciutat es caracteritza per aquells que l’habiten.

París és la ciutat de l’aparença, l’estètica, els bons modals i el bon gust. Segons alguns, és “la ville la plus belle du monde”! Woody Allen no s’equivoca en el seu film quan vol reflectir que París és una ciutat de clichés i estereotips, però penso que la real i magnífica genialitat de París és que es tracta d’una ciutat plena de detalls i sorpreses. Sempre té alguna cosa nova a oferir-te, a mostrar-te o a ensenyar-te. S’han de tenir els ulls oberts i els sentits desperts. A París se l’ha de saber estimar, sense deixar que se’ns emporti el seu ritme frenètic d’estrés i corbata que ens encega davant la bellesa...

París és la ciutat que mai s’acaba, com diu l’escriptor barceloní Enrique Vilamatas, un dels meus autors preferits, en el seu llibre París no se acaba nunca (2003). A vegades, quan passejo per Saint Germain, tinc l'impressió d'estar dins d'un dels seus llibres...

Els luxemburguesos en tenen un bon parell!

Doncs sí, Luxemburg compta amb un bon parell de ciclistes: els germans Schleck. 

Malgrat que el Tour ja estava sentenciat quan dissabte els luxemburguesos van veure arrabassat a un dels seus compatriotes el maillot groc, ahir no es van voler perdre l'última etapa del Tour de França. 

A la plaça Guillaume II (o al Knuedler pels coneguts!), entre cerveses i salsitxes, tenien ja la ment posada en la propera edició de la Grande Boucle, i és que el ciclisme és un esport molt popular en aquest país que pot presumir d'haver guanyat en quatre ocasions el Tour de França amb François Faber (1909), Nicolas Frantz (1927 i 1928) i Charly Gaul (1958).

Què hi pot haver millor per aixecar els ànims que una bona bofferding!?

Bogotá

Ciutat d'origen: Barcelona

Estudis: Llicenciatura en Periodisme a la UAB, Diplomatura en Estudis teatrals a la Universitat de la Sorbonne, Postgrau en Cooperació Cultural Internacional a la Universitat de Barcelona.

Interessos: Observar el món.

Nom del casal: Comunitat Catalana de Colòmbia

Període de l'estada: 9 mesos a partir del 17 maig.

Per què vaig triar aquest destí: Perquè Colòmbia és un dels països més interessants en polítiques culturals. Perquè Colòmbia és un dels països amb major diversitat natural i cultural. Perquè Colòmbia és una font constant d’aprenentatge per la seva situació política, econòmica i social. Perquè Colòmbia brinda una hospitalitat immillorable. Perquè Colòmbia mereix que la mirem des d’una perspectiva diferent a la que mostren la majoria de mitjans de comunicació.

Primeres impressions: És una obvietat dir que Bogotà és una ciutat de contrastos. Quina ciutat no té contrastos? En aquest cas, però, els contrastos existents en qualsevol urbs s'accentuen o es radicalitzen en dos extrems ben oposats: el Nord, més opulent, ric, exuberant, verd; i el sud, més pobre, desordenat, embrutit. L’un necessita de l’altre, llàstima que no es parlin gaire. Bogotà és un monstre que ha crescut desmesuradament pels milers de refugiats que arriben cada any fugint de desastres naturals, de la guerrilla, dels paramilitars, dels narcos o simplement buscant una millor situació econòmica. A diari, la ciutat es perd en un nou horitzó, protegida o amenaçada per les imponents muntanyes que la rodegen. Aquí estem als Andes. El Carib, el Pacífic, l’Amazones i los llanos queden lluny de la ciutat, i tanmateix Bogotà representa el caràcter pluricultural i multiètnic d’aquest país tan ric. La ciutat és un mirall deformat del país, però no deixa de ser un mirall (deformat) que aglutina bona part dels aspectes positius (la majoria) i negatius de Colòmbia. Bogotà és un còctel de gent encantadora, indrets formidables i històries entranyables. El gust és dolç, com a maracuya, una mica agri per la contaminació regnant, fred per l’altura però amb un regust tropical, amb un toc picant de corrupció i de pólvora que es perd quan s’empassa. Per la gola llisca amb suavitat, deixant una petita cremor, com si intentés marcar la seva presència, evitant així que hom s’oblidi del trago que acaba de prendre.

Algunes de les coses que més m'ha impactat del país: Avui he vist un gos amb mitjons, “¡buenos días señor, que esté bien!”, la portada del diari diu que una dona va pagar dos indigents perquè matessin a un home, “le provoca un tinto?”, hi ha dones maquillant-se al bus anant cap a la feina, una empanada de pollastre i ou per esmorzar, “¿cómo amaneció?”, a 3.000 metres no es veu el Carib, tràfic, venedors ambulants de mango, matamosques, escombres, flors, papaya, guanábana, carteres, “Colombia eliminada de la Copa América”, naturalesa exuberant, segueix plovent, “esta noche de rumba”, acaben de plantar l’helicòpter de l’operació Jaque al bell mig de la plaça de la catedral per celebrar el dia de la independència, salsa, sancocho, patacones, ajiaco, huevos perico, lechona, merengue, “el presidente Santos dice que no voten a políticos corruptos para las elecciones de octubre”, trancón, tapes de clavegueram robades, cuentacuentos a les places, soldats al carrer, estudiants a les terrasses, la Virgen de Monserrate protegint la ciutat, amabilitat no en falta, “Colombia es pasión” bellesa tampoc “el riesgo es que te quieras quedar”.

Què esperes d'aquesta experiència? Dinamitzar les activitats de la Comunitat Catalana de Colòmbia, millorar els aspectes comunicatius de l’entitat, rejovenir la seva imatge, consolidar els llaços culturals entre el poble català i colombià. I evidentment, aprendre. Aprendre d’aquest país, d’aquesta gent, d’aquest casal.

Homenatge a un platense: Facundo Cabral

Doncs, sí. Facundo Cabral va nèixer a La Plata el 22 de maig de 1937. Un dia abans del seu naixament, el pare del cantautor va marxar del domicili familiar i, coses de la vida, juntament amb la seva mare i germans van acabar mudant-se al sud del país. Però La Plata va ser la ciutat que va escoltar, per primera vegada, la seva veu en forma de plors i crits de nadó.
Amb una infància difícil, Facundo Cabral era alcohòlic amb 9 anys i va acabar a la presó als 14, on un sacerdot el va ensenyar a llegir i escriure. Un cop fora, va iniciar la seva carrera musical.
L'èxit definitiu, va arribar al 1970, de la mà de "No soy de aquí, ni soy de allá" que es va traduir a 9 idiomes i va ser cantada per artistes com Julio Iglesias o Neil Diamond. Durant la dictadura argentina, ja era considerat un cantautor de protesta així que es va exiliar a Mèxic al 1976. Vuit anys desprès va tornar i va seguir amb la seva exitosa carrera.
Facundo Cabral va ser assassinat fa 10 dies a Ciudad de Guatemala, víctima d'un atemptat que, suposadament, anava dirigit a l'empresari que l'acompanyava.

Aquí teniu dues de les seves cites més famoses:

"El que no está dispuesto a perderlo todo, no está preparado para ganar nada".
"Yo sigo siendo tan inocente que,me sigue alumbrando la bendita esperanza de que algún día los poetas gobernarán el mundo".

I el vídeo de la cançó que el va catapultar a la fama.

L'Skyline de Berlín

Berlín és una ciutat sense un centre definit, com podria ser la Plaça Catalunya a Barcelona. Berlín té en realitat dos o tres centres (Alexanderplatz, Potsdamerplatz o Brandenburger Tor), com també en té dues Òperes, dos teatres, dues grans avingudes... Tot està per duplicat perquè tot s’havia de construir a cada banda del mur.

L’any 1969 la República Democràtica Alemanya (RDA) va erigir la Fernsehturm (torre de televisió) per convertir-la en el símbol del Berlín Oriental. Aquesta torre de 368 metres d’alçada s’ha convertit avui en uns dels emblemes de la nova ciutat, juntament amb la Porta de Brandenburg o la cúpula del Parlament alemany. És un punt d’atracció turístic indiscutible: 1 milió de visitants pugen cada any fins el seu mirador per contemplar Berlín amb ulls d’ocell. La Fernsehturm és visible des de qualsevol punt de la ciutat i un element insubstituïble a l’Skyline...  

Foto: Skyline de Berlín des de Warschauer Strasse (Est de Berlín), juny 2011

* La foto és també la capcelera de la nova web del Katalanischer Salon

Presentació del llibre "Le suicide du Phénix"

El passat 5 de juliol a les 19:00 hores va tenir lloc a la seu del Centre Cultural Català de Luxemburg la presentació del llibre Le suicide du phénix et autres événements improbables, de Màxim Serranos Soler, estudiant de vocació i traductor de professió.

Durant l'acte, l'autor va parlar de la seva trajectòria com a escriptor i va donar algunes claus per comprendre millor el llibre i el títol escollit per aquesta edició en francès. A la presentació tampoc hi va faltar l'il·lustrador del llibre, Luigi Mastroserio (artista italià membre del CCL), que va parlar del plaer i la dificultat d'unir paraules i imatges. A més a més, l'editor i responsable d’Ultimomondo, Guy Rewenig, i les dues co-traductores, Karine Albanti i Sophie Farreyrol, van escollir alguns fragments de l'obra per delectar als atents assistents en la seva lectura.

Per finalitzar la vetllada, després d'un petit col·loqui entre l'autor i el públic, es va poder assaborir una bona copa de cava mentre l'autor signava llibres i la gent parlava de literatura i altres coses improbables.

Intervenció de l'autor Màxim Serranos (al centre). A la dreta Luigi Mastroserio i a l'esquerra Guy Rewenig.

El públic atent del CCL

Intervenció de l'il·lustrador Luigi Mastroserio

Intervenció de les dues co-traductores

Karine Albanti i Sophie Farreyrol

L'Aleksandra Tymczewska, becària del CCL, venent el llibre

Signatura de llibres

Rock um Knuedler

Rock um Knuedler 

...o com començar a bon ritme!

Amb tres escenaris al bell mig de Luxemburg i divuit concerts de rock, així és com em va acollir aquesta ciutat el meu primer cap de setmana.

Aquest festival urbà es una de les grans cites ineludibles (i gratuïtes!) de l'estiu que s'inscriu dins la campanya «Summer in the City», coordinada per la Luxembourg City Tourist Office per tal de promoure l'hospitalitat de la capital luxemburguesa com a destí cultural.

A partir del migdia, la gent van començar a omplir tant l'emblemàtica plaça Guillaume II com la de Clairefontaine, on hi havia una programació de rock local i un espai lounge.  Durant el festival, diverses associacions culturals de tot el món van oferir especialitats culinàries i begudes típiques dels seus països, des del bissap senegalès fins el pisco sour peruà, sense oblidar les tradicionals salsitxes luxemburgueses.

Els escocesos Texas van ser els cap de cartell del Knuedler, que aquest any arriba a la seva 21a edició, i també els encarregats de tancar la cita musical per excel·lència amb les seves mítiques cançons «I don't want a lover» o «Everyday now».

Però això no s'acaba aquí, i és que la música és un dels pilars de l'estiu al Gran Ducat. Si aquests dies esteu pels voltants i encara no teniu plans, apunteu-vos-ho a l'agenda:
Des d'ahir fins el 16 de juliol a la Abbaye de Neumünster té lloc el festival open air OMNI 2011, amb grans artistes com Manu Chao o PJ Harvey. I quan s'acabi l'OMNI, començarà el Festival a l'aire lliure Blues’n Jazz Rallye.

Que la música ens acompanyi!

 (L'ambient animat de la plaça Guillaume II i l'escenari principal)

La Plata: la ciutat feta a la mida de l'home

Julio Verne va publicar al 1879 el llibre "Los quinientos millones de la Begun". En ell, l'autor de "Viaje al centro de la tierra", feia una descripció de la ciutat perfecte... exactament igual al que, tres anys desprès, seria el projecte de la ciutat de La Plata. Es diu que Julio Verne i l'enginyer Pedro Benoit, autor del traçat actual que conforma la ciutat, van intercanviar opinions i idees de com havia de ser la ciutat ideal. "Una ciudad que represente y resuelva las necesidades de sus habitantes", haurien sigut les paraules de l'escriptor.
El plànol fundacional de La Plata és un quadrat perfecte de 5916 metres quadrats. Els seus quatre angles estan orientats d'acord als quatre punts cardinals. Dues diagonals uneixen els quatre angles del quadrat i es creuen a la cèntrica Plaza Moreno. Dues diagonals més es creuen a la Plaza San Martín. I quatre diagonals més, aquestes secundàries, formen un romb que envolta el centre. Cada 6 "cuadras" (carrers) hi ha una plaça.
Des de la seva fundació, els carrers de La Plata van ser identificats amb un sistema numèric. Anys desprès, a cadascuna de les avingudes se li va donar un nom però la població ha preferit seguir la costum d'utilitzar els números abans que els noms.
Com a curiositat, cal dir que el seu particular traçat i alguns dels seus monuments han fet néixer la teoria que La Plata va ser una ciutat fundada per maçons. Podeu trobar alguns documents a Internet que parlen d'això.