París, la ville la plus belle du monde

 

París és una ciutat estèticament molt literària. De la mateixa manera que Nova York és estèticament molt cinematogràfica. París, la ciutat de les lletres, del rencontre d’artistes i intel·lectuals, el lloc d’inspiració d’alguns dels més grans de la literatura. Segur que a tots us venen alguns autors i títols al cap... Però de fet, no cal que anomeni els autors més representatius que han passat per París, doncs només cal que mireu l’última pel·lícula de Woody Allen, Midnight in Paris, que tot i que no és de cap manera una de les millors creacions del director, doncs recrea molts estereotips i repeteix estructures i temàtiques seves (com la parella amb problemes, protagonista que viu una realitat paral·lela i delirant), és interessant perquè fa una fotografia de la París d’avui en dia.

París és una ciutat que resta entre la ficció del temps passat i l’espontaneïtat del moment actual, tal i com passa a la pel·lícula. A París les impremtes del passat encara s’entreveuen per tot arreu: en els raconets de Montmartre, en les passejades a la vora del Sena, en els seus ponts, i en els museus, i en la música, i en els bars, o les boulangeries, i un llarg etcètera. La història i els seus personatges hi són encara presents, com si mai haguessin acabat de deixar la ciutat i els seus fantasmes hi seguissin habitant... Però ja se sap que una ciutat es caracteritza per aquells que l’habiten.

París és la ciutat de l’aparença, l’estètica, els bons modals i el bon gust. Segons alguns, és “la ville la plus belle du monde”! Woody Allen no s’equivoca en el seu film quan vol reflectir que París és una ciutat de clichés i estereotips, però penso que la real i magnífica genialitat de París és que es tracta d’una ciutat plena de detalls i sorpreses. Sempre té alguna cosa nova a oferir-te, a mostrar-te o a ensenyar-te. S’han de tenir els ulls oberts i els sentits desperts. A París se l’ha de saber estimar, sense deixar que se’ns emporti el seu ritme frenètic d’estrés i corbata que ens encega davant la bellesa...

París és la ciutat que mai s’acaba, com diu l’escriptor barceloní Enrique Vilamatas, un dels meus autors preferits, en el seu llibre París no se acaba nunca (2003). A vegades, quan passejo per Saint Germain, tinc l'impressió d'estar dins d'un dels seus llibres...

París: la ciutat de les llums, la ciutat de l'amor...

Nom: Júlia Zamora

Lloc d’origen: Matadepera

Estudis: Humanitats i cursant el màster de Gestió Cultural de la UOC

Nom del Casal on ets: Casal de Catalunya de París

Període d’estada: 9 mesos! Des del 2 de maig fins...

Perquè vaig triar aquest Casal? Vaig triar aquest Casal perquè ja havia tingut contacte amb la gent de la junta, doncs jo ja vivia a París. Me’n vaig adonar que era una associació amb ganes de fer coses, però on tots els seus membres eren voluntaris. Per tant, vaig pensar que la beca seria l’oportunitat perfecta per participar amb la vida del Casal i al mateix temps ajudar-los a que tots els projectes i idees arribessin a bon port.

Què esperava trobar-m’hi? Esperava trobar-m’hi gent molt arrelada a Catalunya, però que viuen a París: alguns catalans que viuen a París des de fa alguns anys (per alguns realment són mooooolts), i també francesos que tenen orígens catalans. Imaginava que el Casal seria un espai de trobada de la llengua catalana i Catalunya... i, de fet, així és! La m’esperava menys catalanòfils dels que realment hi ha!! Ja m’he trobat amb un noi alemany, culer absolut, que parla català perfectament, un brasileny que tothom que ve per primera vegada es pensa que és català, i fins i tot un madrileny...i un llarg etcètera d’anècdotes molt divertides com aquestes!

Primeres impressions: El Casal és doncs el lloc de trobada i rencontre ideal per a la cultura catalana a París. La gent que organitza i gestiona la programació del Casal, així com la gent que participa de les activitats i de la vida del Casal són molt més joves del que em pensava en un primer moment. Hi ha un ambient molt amigable i festiu, molt acollidor per persones que venen a treure el cap per primera vegada a les activitats del Casal. També hi ha un sentiment d’enyorança cap a la terra catalana, però que es tradueix en quelcom positiu, doncs fa d’unió entre els membres del Casal.

Què espero d’aquesta experiència? Espero aprendre molt: del Casal, de París, de la gestió de la cultura, de la vida associativa, de les persones, de la cultura francesa, i de la catalana...

París: A París és una ciutat que té moltes cares... una ciutat que t’il·lumina i t’inspira, però al mateix temps t’esgota... Al principi no va ser fàcil sentir-me a gust aquí, però sembla que poc a poc la ciutat s’ha anat obrint a mi i jo a ella... He anat creant vincles bonics i estables. Penso que això és en part gràcies al fet que estigui treballant amb el Casal, doncs he conegut molta gent i a poc a poc he anat establint lligams. Això em fa arribar a una conclusió que ja intuïa des de fa temps: que l’amistat és, de fet, el millor company del viatge de la vida, com si compartint amb els amics les nostres experiències, aquestes es tornessin més reals i significatives...

I, tot de sobte, me n’adono que París s’ha convertit en casa meva...

Foto: <Le mur des "Je t'aime"> ( obra d'art on apareix <t'estimo> en 250 llengües, a Montmartre)