El Casal dels Països Catalans de La Plata, una mica d'història

Cinquanta quilòmetres al sud de Buenos Aires, a la ciutat de La Plata, neixia al 1923 el primer Centre Català de La Plata. El seu primer president, Baldomer Rabassa, va ser també un dels fundadors d'Esquerra Republicana de Catalunya. Va ser una època de molta feina, de reunions, de celebracions... Però a la dècada dels 50 l'institució va desaparèixer.
No va ser fins al 1996, quan dos germans, el Germà i el Gustau Capdevila, van decidir recuperar aquell esperit i tornar a crear un centre que aplegués als catalans de La Plata i servís com a instrument de difusió de la cultura i llengua catalana. Així, va néixer el Casal dels Països Catalans de La Plata fa 15 anys. Els dos germans van agafar el llistat telefònic de la ciutat i van trucar, un per un, tots els habitants de La Plata amb cognom català. Ells van ser els primers president i vicepresident de la institució i van aconseguir, en els seus inicis, un centenar de socis i sòcies. Desprès el Casal va passar per moments d'alts i baixos fins que al 2007 va rebre l'impuls definitiu per a consolidar-se dins del territori gràcies a l'entrada de la nova junta directiva. En l'actualitat, compta amb 350 socis i sòcies i una programació estable d'activitats (puntaires, teatre, dansa, català, exposicions d'art, conferències i un llarg etcètera).
La primera seu del Casal va ser l'Agència de Notícies d'un dels socis fundadors, durant dos anys. Desprès es van llogar quatre cases més i, finalment, la darrera es va comprar i es va reformar fins a convertir-se en la seu que és ara. Un edifici que obre cada tarda i que s'ha convertit en un punt de trobada per a catalans/es, descendents de catalans/es i catalanòfils/es.
Desprès del Germà, hi han hagut cinc presidents més: Josep Agustí, Lluís Rey, Mercè Quixal, Maria Dolors Torres Sànchez i Carles Capdevila, l'actual.
El Casal dels Països Catalans de La Plata es troba aquests dies immers en la celebració del seu quinzè aniversari i del 88è de la presència institucional catalana a la ciutat. Els volem desitjar un feliç aniversari!

París, la ville la plus belle du monde

 

París és una ciutat estèticament molt literària. De la mateixa manera que Nova York és estèticament molt cinematogràfica. París, la ciutat de les lletres, del rencontre d’artistes i intel·lectuals, el lloc d’inspiració d’alguns dels més grans de la literatura. Segur que a tots us venen alguns autors i títols al cap... Però de fet, no cal que anomeni els autors més representatius que han passat per París, doncs només cal que mireu l’última pel·lícula de Woody Allen, Midnight in Paris, que tot i que no és de cap manera una de les millors creacions del director, doncs recrea molts estereotips i repeteix estructures i temàtiques seves (com la parella amb problemes, protagonista que viu una realitat paral·lela i delirant), és interessant perquè fa una fotografia de la París d’avui en dia.

París és una ciutat que resta entre la ficció del temps passat i l’espontaneïtat del moment actual, tal i com passa a la pel·lícula. A París les impremtes del passat encara s’entreveuen per tot arreu: en els raconets de Montmartre, en les passejades a la vora del Sena, en els seus ponts, i en els museus, i en la música, i en els bars, o les boulangeries, i un llarg etcètera. La història i els seus personatges hi són encara presents, com si mai haguessin acabat de deixar la ciutat i els seus fantasmes hi seguissin habitant... Però ja se sap que una ciutat es caracteritza per aquells que l’habiten.

París és la ciutat de l’aparença, l’estètica, els bons modals i el bon gust. Segons alguns, és “la ville la plus belle du monde”! Woody Allen no s’equivoca en el seu film quan vol reflectir que París és una ciutat de clichés i estereotips, però penso que la real i magnífica genialitat de París és que es tracta d’una ciutat plena de detalls i sorpreses. Sempre té alguna cosa nova a oferir-te, a mostrar-te o a ensenyar-te. S’han de tenir els ulls oberts i els sentits desperts. A París se l’ha de saber estimar, sense deixar que se’ns emporti el seu ritme frenètic d’estrés i corbata que ens encega davant la bellesa...

París és la ciutat que mai s’acaba, com diu l’escriptor barceloní Enrique Vilamatas, un dels meus autors preferits, en el seu llibre París no se acaba nunca (2003). A vegades, quan passejo per Saint Germain, tinc l'impressió d'estar dins d'un dels seus llibres...

Els luxemburguesos en tenen un bon parell!

Doncs sí, Luxemburg compta amb un bon parell de ciclistes: els germans Schleck. 

Malgrat que el Tour ja estava sentenciat quan dissabte els luxemburguesos van veure arrabassat a un dels seus compatriotes el maillot groc, ahir no es van voler perdre l'última etapa del Tour de França. 

A la plaça Guillaume II (o al Knuedler pels coneguts!), entre cerveses i salsitxes, tenien ja la ment posada en la propera edició de la Grande Boucle, i és que el ciclisme és un esport molt popular en aquest país que pot presumir d'haver guanyat en quatre ocasions el Tour de França amb François Faber (1909), Nicolas Frantz (1927 i 1928) i Charly Gaul (1958).

Què hi pot haver millor per aixecar els ànims que una bona bofferding!?

Bogotá

Ciutat d'origen: Barcelona

Estudis: Llicenciatura en Periodisme a la UAB, Diplomatura en Estudis teatrals a la Universitat de la Sorbonne, Postgrau en Cooperació Cultural Internacional a la Universitat de Barcelona.

Interessos: Observar el món.

Nom del casal: Comunitat Catalana de Colòmbia

Període de l'estada: 9 mesos a partir del 17 maig.

Per què vaig triar aquest destí: Perquè Colòmbia és un dels països més interessants en polítiques culturals. Perquè Colòmbia és un dels països amb major diversitat natural i cultural. Perquè Colòmbia és una font constant d’aprenentatge per la seva situació política, econòmica i social. Perquè Colòmbia brinda una hospitalitat immillorable. Perquè Colòmbia mereix que la mirem des d’una perspectiva diferent a la que mostren la majoria de mitjans de comunicació.

Primeres impressions: És una obvietat dir que Bogotà és una ciutat de contrastos. Quina ciutat no té contrastos? En aquest cas, però, els contrastos existents en qualsevol urbs s'accentuen o es radicalitzen en dos extrems ben oposats: el Nord, més opulent, ric, exuberant, verd; i el sud, més pobre, desordenat, embrutit. L’un necessita de l’altre, llàstima que no es parlin gaire. Bogotà és un monstre que ha crescut desmesuradament pels milers de refugiats que arriben cada any fugint de desastres naturals, de la guerrilla, dels paramilitars, dels narcos o simplement buscant una millor situació econòmica. A diari, la ciutat es perd en un nou horitzó, protegida o amenaçada per les imponents muntanyes que la rodegen. Aquí estem als Andes. El Carib, el Pacífic, l’Amazones i los llanos queden lluny de la ciutat, i tanmateix Bogotà representa el caràcter pluricultural i multiètnic d’aquest país tan ric. La ciutat és un mirall deformat del país, però no deixa de ser un mirall (deformat) que aglutina bona part dels aspectes positius (la majoria) i negatius de Colòmbia. Bogotà és un còctel de gent encantadora, indrets formidables i històries entranyables. El gust és dolç, com a maracuya, una mica agri per la contaminació regnant, fred per l’altura però amb un regust tropical, amb un toc picant de corrupció i de pólvora que es perd quan s’empassa. Per la gola llisca amb suavitat, deixant una petita cremor, com si intentés marcar la seva presència, evitant així que hom s’oblidi del trago que acaba de prendre.

Algunes de les coses que més m'ha impactat del país: Avui he vist un gos amb mitjons, “¡buenos días señor, que esté bien!”, la portada del diari diu que una dona va pagar dos indigents perquè matessin a un home, “le provoca un tinto?”, hi ha dones maquillant-se al bus anant cap a la feina, una empanada de pollastre i ou per esmorzar, “¿cómo amaneció?”, a 3.000 metres no es veu el Carib, tràfic, venedors ambulants de mango, matamosques, escombres, flors, papaya, guanábana, carteres, “Colombia eliminada de la Copa América”, naturalesa exuberant, segueix plovent, “esta noche de rumba”, acaben de plantar l’helicòpter de l’operació Jaque al bell mig de la plaça de la catedral per celebrar el dia de la independència, salsa, sancocho, patacones, ajiaco, huevos perico, lechona, merengue, “el presidente Santos dice que no voten a políticos corruptos para las elecciones de octubre”, trancón, tapes de clavegueram robades, cuentacuentos a les places, soldats al carrer, estudiants a les terrasses, la Virgen de Monserrate protegint la ciutat, amabilitat no en falta, “Colombia es pasión” bellesa tampoc “el riesgo es que te quieras quedar”.

Què esperes d'aquesta experiència? Dinamitzar les activitats de la Comunitat Catalana de Colòmbia, millorar els aspectes comunicatius de l’entitat, rejovenir la seva imatge, consolidar els llaços culturals entre el poble català i colombià. I evidentment, aprendre. Aprendre d’aquest país, d’aquesta gent, d’aquest casal.