15 minuts per 15 anys

El 17 d'octubre, el Casal dels Països Catalans de La Plata farà 15 anys. Una dècada i mitja d'il·lusions i ensopegades, esperances i desencisos, malentesos i amistats, d'agafar empenta per fer un salt gran i de frenar quan l'excès de feina pesava a les espatlles. N'hi ha hagut de tots colors i per a tothom perquè barrejar el somni de la terra d'origen amb el ritme frenètic del dia a dia de la terra d'acollida no sempre és fàcil. Durant aquests 15 anys, el passat, el present i el futur del casal han conviscut en 3 edificis diferents, amb 6 presidents diferents i amb 4 presidents de la Generalitat diferents. I hem arribat on som ara. 350 socis, una programació d'activitats molt consolidada i ganes, moltes ganes, de seguir endavant.
Tot això és el que intenten reflectir els 15 minuts d'aquest videoreportatge "1996-2011: una història de passat, present i futur" que es va projectar durant el sopar d'aniversari del Casal. Només cal que feu "play" i un endinseu en la nostra història.

Sardana luxemburguesa

Place de l'Europe

Com ja és costum, avui, onze de setembre del 2011, amb cert ambient de clandestinitat, s'ha fet la tradicional ballada de sardanes de Luxemburg. A la capital del Gran Ducat hi ha tres emplaçaments on s'hi ballen o s'hi han ballat sardanes. El primer lloc fou la Place d'Armes, anys més tard fou la Place de Paris i en els darrers temps s'han fet a la Place de l'Europe. Enguany, com no sol ser freqüent ni usual, no ha estat així, enguany les sardanes se'ns han fet mig clandestines. En un espai clos, fugint de mirades d'estranys i al resguard de les inclemències del temps.

Tot i així la cosa ha estat prou exitosa i no hi ha mancat cap solemnitat pròpia de l'acte i del dia. I tant és així que en els anals sardanístics s'hi podrà apuntar una nova mudança en els costums. D'ara endavant una nova varietat existeix. Si a la varietat de sardana en què els balladors es mouen cap a l'esquerra se'n diu sardana empordanesa i a aquella forma de sardana en què els dansaires es mouen cap a la dreta, sardana selvatana, la nascuda avui, a la que se n'haurà d'anomenar sardana luxemburguesa, és aquella forma de sardana en què els dansaires la ballen sobre moqueta.

(per Anton Marco, membre del CCL)

Sardana luxemburguesa

Curiositats argentines. Sabies que...?

* Sabies que a Argentina el vot és obligatori? Si no votes i no presentes una justificació has de pagar una multa d'entre 50 i 500 pesos (de 8 a 85 euros, més o menys).

*Sabies que el riu de La Plata és el més ample del món?

* Sabies que l'avinguda 9 de Julio de Buenos Aires és la més ampla del món? I l'avinguda Rivadavia, a la mateixa ciutat, la més llarga?

* Sabies que, a La Plata, quan algú es vol vendre el seu cotxe no posa un cartell amb el número de telèfon? El que fan per indicar que el seu vehicle està en venda és posar una ampolla de plàstic buida al damunt del cotxe.

* Sabies que a Argentina es fan un petó enlloc de dos per a saludar-se? També són habituals els petons entre homes i saludar-se amb un petó a persones que veus cada dia, com ara els teus companys de feina.

* Sabies que la independència d'Argentina es va signar el 9 de juliol de 1816 a la ciutat de Tucumán?

* Sabies que alguns dels argentins més famosos són Eva Perón, Quino, Maradona, Andrés Calamaro, Carlos Gardel, el Che Guevara, Julio Cortázar...?

* Sabies que els argentins van inventar l'autobus, els dibuixos animats o el sistema d'emprentes digitals?

* Sabies que la cervesa nacional argentina, la Quilmes, va agafar el seu nom d'una tribú indigena del nordest del país?

Mirant a Europa

Tot vorejant el penya-segat de la part alta de la ciutat de Luxemburg, es poden contemplar unes vistes precioses de l'emblemàtic barri del Grund banyat pel riu Alzette, els jardinets en terrasses a la vessant de l'antiga muralla i, una mica més enllà, la Vall del Pétrusse, verdíssima a l’estiu i tot un espectacle de colors a la tardor que es pot admirar des del Pont Adolph, una meravella de l’enginyeria de l’època. No és estrany, doncs, que el camí de la cornisa es conegui com el “balcó més bonic d’Europa”. 

Però jo, tarragonina enamorada de la Costa Daurada, tinc els meus dubtes... Heu passejat mai per la Rambla de Tarragona fins a “tocar ferro” al Balcó del Mediterrani?! Des d'aquí, a banda de gaudir d'una suau brisa marina els dies més xafogosos d'estiu, tindreu una panoràmica realment impressionant, perquè la vista es perd a l'horitzó on la mar i el cel es fonen i, als nostres peus, la terra i el mar s'uneixen en la platja on diuen que va desembarcar Sant Pau a la Tarraco romana.

Aquí teniu una imatge de casacun dels balcons perquè jutgeu vosaltres mateixos, i si teniu l'oportunitat, no deixeu de visitar cap de les dues ciutats, ambdues declarades Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO!

 Vista del camí de la cornisa des del barri del Grund.

Barana modernista dissenyada per Ramon Salas i Ricomà.
(Autor de la foto: Andorra8c) 

El Casal dels Països Catalans de La Plata, una mica d'història

Cinquanta quilòmetres al sud de Buenos Aires, a la ciutat de La Plata, neixia al 1923 el primer Centre Català de La Plata. El seu primer president, Baldomer Rabassa, va ser també un dels fundadors d'Esquerra Republicana de Catalunya. Va ser una època de molta feina, de reunions, de celebracions... Però a la dècada dels 50 l'institució va desaparèixer.
No va ser fins al 1996, quan dos germans, el Germà i el Gustau Capdevila, van decidir recuperar aquell esperit i tornar a crear un centre que aplegués als catalans de La Plata i servís com a instrument de difusió de la cultura i llengua catalana. Així, va néixer el Casal dels Països Catalans de La Plata fa 15 anys. Els dos germans van agafar el llistat telefònic de la ciutat i van trucar, un per un, tots els habitants de La Plata amb cognom català. Ells van ser els primers president i vicepresident de la institució i van aconseguir, en els seus inicis, un centenar de socis i sòcies. Desprès el Casal va passar per moments d'alts i baixos fins que al 2007 va rebre l'impuls definitiu per a consolidar-se dins del territori gràcies a l'entrada de la nova junta directiva. En l'actualitat, compta amb 350 socis i sòcies i una programació estable d'activitats (puntaires, teatre, dansa, català, exposicions d'art, conferències i un llarg etcètera).
La primera seu del Casal va ser l'Agència de Notícies d'un dels socis fundadors, durant dos anys. Desprès es van llogar quatre cases més i, finalment, la darrera es va comprar i es va reformar fins a convertir-se en la seu que és ara. Un edifici que obre cada tarda i que s'ha convertit en un punt de trobada per a catalans/es, descendents de catalans/es i catalanòfils/es.
Desprès del Germà, hi han hagut cinc presidents més: Josep Agustí, Lluís Rey, Mercè Quixal, Maria Dolors Torres Sànchez i Carles Capdevila, l'actual.
El Casal dels Països Catalans de La Plata es troba aquests dies immers en la celebració del seu quinzè aniversari i del 88è de la presència institucional catalana a la ciutat. Els volem desitjar un feliç aniversari!

París, la ville la plus belle du monde

 

París és una ciutat estèticament molt literària. De la mateixa manera que Nova York és estèticament molt cinematogràfica. París, la ciutat de les lletres, del rencontre d’artistes i intel·lectuals, el lloc d’inspiració d’alguns dels més grans de la literatura. Segur que a tots us venen alguns autors i títols al cap... Però de fet, no cal que anomeni els autors més representatius que han passat per París, doncs només cal que mireu l’última pel·lícula de Woody Allen, Midnight in Paris, que tot i que no és de cap manera una de les millors creacions del director, doncs recrea molts estereotips i repeteix estructures i temàtiques seves (com la parella amb problemes, protagonista que viu una realitat paral·lela i delirant), és interessant perquè fa una fotografia de la París d’avui en dia.

París és una ciutat que resta entre la ficció del temps passat i l’espontaneïtat del moment actual, tal i com passa a la pel·lícula. A París les impremtes del passat encara s’entreveuen per tot arreu: en els raconets de Montmartre, en les passejades a la vora del Sena, en els seus ponts, i en els museus, i en la música, i en els bars, o les boulangeries, i un llarg etcètera. La història i els seus personatges hi són encara presents, com si mai haguessin acabat de deixar la ciutat i els seus fantasmes hi seguissin habitant... Però ja se sap que una ciutat es caracteritza per aquells que l’habiten.

París és la ciutat de l’aparença, l’estètica, els bons modals i el bon gust. Segons alguns, és “la ville la plus belle du monde”! Woody Allen no s’equivoca en el seu film quan vol reflectir que París és una ciutat de clichés i estereotips, però penso que la real i magnífica genialitat de París és que es tracta d’una ciutat plena de detalls i sorpreses. Sempre té alguna cosa nova a oferir-te, a mostrar-te o a ensenyar-te. S’han de tenir els ulls oberts i els sentits desperts. A París se l’ha de saber estimar, sense deixar que se’ns emporti el seu ritme frenètic d’estrés i corbata que ens encega davant la bellesa...

París és la ciutat que mai s’acaba, com diu l’escriptor barceloní Enrique Vilamatas, un dels meus autors preferits, en el seu llibre París no se acaba nunca (2003). A vegades, quan passejo per Saint Germain, tinc l'impressió d'estar dins d'un dels seus llibres...

Els luxemburguesos en tenen un bon parell!

Doncs sí, Luxemburg compta amb un bon parell de ciclistes: els germans Schleck. 

Malgrat que el Tour ja estava sentenciat quan dissabte els luxemburguesos van veure arrabassat a un dels seus compatriotes el maillot groc, ahir no es van voler perdre l'última etapa del Tour de França. 

A la plaça Guillaume II (o al Knuedler pels coneguts!), entre cerveses i salsitxes, tenien ja la ment posada en la propera edició de la Grande Boucle, i és que el ciclisme és un esport molt popular en aquest país que pot presumir d'haver guanyat en quatre ocasions el Tour de França amb François Faber (1909), Nicolas Frantz (1927 i 1928) i Charly Gaul (1958).

Què hi pot haver millor per aixecar els ànims que una bona bofferding!?

Bogotá

Ciutat d'origen: Barcelona

Estudis: Llicenciatura en Periodisme a la UAB, Diplomatura en Estudis teatrals a la Universitat de la Sorbonne, Postgrau en Cooperació Cultural Internacional a la Universitat de Barcelona.

Interessos: Observar el món.

Nom del casal: Comunitat Catalana de Colòmbia

Període de l'estada: 9 mesos a partir del 17 maig.

Per què vaig triar aquest destí: Perquè Colòmbia és un dels països més interessants en polítiques culturals. Perquè Colòmbia és un dels països amb major diversitat natural i cultural. Perquè Colòmbia és una font constant d’aprenentatge per la seva situació política, econòmica i social. Perquè Colòmbia brinda una hospitalitat immillorable. Perquè Colòmbia mereix que la mirem des d’una perspectiva diferent a la que mostren la majoria de mitjans de comunicació.

Primeres impressions: És una obvietat dir que Bogotà és una ciutat de contrastos. Quina ciutat no té contrastos? En aquest cas, però, els contrastos existents en qualsevol urbs s'accentuen o es radicalitzen en dos extrems ben oposats: el Nord, més opulent, ric, exuberant, verd; i el sud, més pobre, desordenat, embrutit. L’un necessita de l’altre, llàstima que no es parlin gaire. Bogotà és un monstre que ha crescut desmesuradament pels milers de refugiats que arriben cada any fugint de desastres naturals, de la guerrilla, dels paramilitars, dels narcos o simplement buscant una millor situació econòmica. A diari, la ciutat es perd en un nou horitzó, protegida o amenaçada per les imponents muntanyes que la rodegen. Aquí estem als Andes. El Carib, el Pacífic, l’Amazones i los llanos queden lluny de la ciutat, i tanmateix Bogotà representa el caràcter pluricultural i multiètnic d’aquest país tan ric. La ciutat és un mirall deformat del país, però no deixa de ser un mirall (deformat) que aglutina bona part dels aspectes positius (la majoria) i negatius de Colòmbia. Bogotà és un còctel de gent encantadora, indrets formidables i històries entranyables. El gust és dolç, com a maracuya, una mica agri per la contaminació regnant, fred per l’altura però amb un regust tropical, amb un toc picant de corrupció i de pólvora que es perd quan s’empassa. Per la gola llisca amb suavitat, deixant una petita cremor, com si intentés marcar la seva presència, evitant així que hom s’oblidi del trago que acaba de prendre.

Algunes de les coses que més m'ha impactat del país: Avui he vist un gos amb mitjons, “¡buenos días señor, que esté bien!”, la portada del diari diu que una dona va pagar dos indigents perquè matessin a un home, “le provoca un tinto?”, hi ha dones maquillant-se al bus anant cap a la feina, una empanada de pollastre i ou per esmorzar, “¿cómo amaneció?”, a 3.000 metres no es veu el Carib, tràfic, venedors ambulants de mango, matamosques, escombres, flors, papaya, guanábana, carteres, “Colombia eliminada de la Copa América”, naturalesa exuberant, segueix plovent, “esta noche de rumba”, acaben de plantar l’helicòpter de l’operació Jaque al bell mig de la plaça de la catedral per celebrar el dia de la independència, salsa, sancocho, patacones, ajiaco, huevos perico, lechona, merengue, “el presidente Santos dice que no voten a políticos corruptos para las elecciones de octubre”, trancón, tapes de clavegueram robades, cuentacuentos a les places, soldats al carrer, estudiants a les terrasses, la Virgen de Monserrate protegint la ciutat, amabilitat no en falta, “Colombia es pasión” bellesa tampoc “el riesgo es que te quieras quedar”.

Què esperes d'aquesta experiència? Dinamitzar les activitats de la Comunitat Catalana de Colòmbia, millorar els aspectes comunicatius de l’entitat, rejovenir la seva imatge, consolidar els llaços culturals entre el poble català i colombià. I evidentment, aprendre. Aprendre d’aquest país, d’aquesta gent, d’aquest casal.

Homenatge a un platense: Facundo Cabral

Doncs, sí. Facundo Cabral va nèixer a La Plata el 22 de maig de 1937. Un dia abans del seu naixament, el pare del cantautor va marxar del domicili familiar i, coses de la vida, juntament amb la seva mare i germans van acabar mudant-se al sud del país. Però La Plata va ser la ciutat que va escoltar, per primera vegada, la seva veu en forma de plors i crits de nadó.
Amb una infància difícil, Facundo Cabral era alcohòlic amb 9 anys i va acabar a la presó als 14, on un sacerdot el va ensenyar a llegir i escriure. Un cop fora, va iniciar la seva carrera musical.
L'èxit definitiu, va arribar al 1970, de la mà de "No soy de aquí, ni soy de allá" que es va traduir a 9 idiomes i va ser cantada per artistes com Julio Iglesias o Neil Diamond. Durant la dictadura argentina, ja era considerat un cantautor de protesta així que es va exiliar a Mèxic al 1976. Vuit anys desprès va tornar i va seguir amb la seva exitosa carrera.
Facundo Cabral va ser assassinat fa 10 dies a Ciudad de Guatemala, víctima d'un atemptat que, suposadament, anava dirigit a l'empresari que l'acompanyava.

Aquí teniu dues de les seves cites més famoses:

"El que no está dispuesto a perderlo todo, no está preparado para ganar nada".
"Yo sigo siendo tan inocente que,me sigue alumbrando la bendita esperanza de que algún día los poetas gobernarán el mundo".

I el vídeo de la cançó que el va catapultar a la fama.

L'Skyline de Berlín

Berlín és una ciutat sense un centre definit, com podria ser la Plaça Catalunya a Barcelona. Berlín té en realitat dos o tres centres (Alexanderplatz, Potsdamerplatz o Brandenburger Tor), com també en té dues Òperes, dos teatres, dues grans avingudes... Tot està per duplicat perquè tot s’havia de construir a cada banda del mur.

L’any 1969 la República Democràtica Alemanya (RDA) va erigir la Fernsehturm (torre de televisió) per convertir-la en el símbol del Berlín Oriental. Aquesta torre de 368 metres d’alçada s’ha convertit avui en uns dels emblemes de la nova ciutat, juntament amb la Porta de Brandenburg o la cúpula del Parlament alemany. És un punt d’atracció turístic indiscutible: 1 milió de visitants pugen cada any fins el seu mirador per contemplar Berlín amb ulls d’ocell. La Fernsehturm és visible des de qualsevol punt de la ciutat i un element insubstituïble a l’Skyline...  

Foto: Skyline de Berlín des de Warschauer Strasse (Est de Berlín), juny 2011

* La foto és també la capcelera de la nova web del Katalanischer Salon

Presentació del llibre "Le suicide du Phénix"

El passat 5 de juliol a les 19:00 hores va tenir lloc a la seu del Centre Cultural Català de Luxemburg la presentació del llibre Le suicide du phénix et autres événements improbables, de Màxim Serranos Soler, estudiant de vocació i traductor de professió.

Durant l'acte, l'autor va parlar de la seva trajectòria com a escriptor i va donar algunes claus per comprendre millor el llibre i el títol escollit per aquesta edició en francès. A la presentació tampoc hi va faltar l'il·lustrador del llibre, Luigi Mastroserio (artista italià membre del CCL), que va parlar del plaer i la dificultat d'unir paraules i imatges. A més a més, l'editor i responsable d’Ultimomondo, Guy Rewenig, i les dues co-traductores, Karine Albanti i Sophie Farreyrol, van escollir alguns fragments de l'obra per delectar als atents assistents en la seva lectura.

Per finalitzar la vetllada, després d'un petit col·loqui entre l'autor i el públic, es va poder assaborir una bona copa de cava mentre l'autor signava llibres i la gent parlava de literatura i altres coses improbables.

Intervenció de l'autor Màxim Serranos (al centre). A la dreta Luigi Mastroserio i a l'esquerra Guy Rewenig.

El públic atent del CCL

Intervenció de l'il·lustrador Luigi Mastroserio

Intervenció de les dues co-traductores

Karine Albanti i Sophie Farreyrol

L'Aleksandra Tymczewska, becària del CCL, venent el llibre

Signatura de llibres

Rock um Knuedler

Rock um Knuedler 

...o com començar a bon ritme!

Amb tres escenaris al bell mig de Luxemburg i divuit concerts de rock, així és com em va acollir aquesta ciutat el meu primer cap de setmana.

Aquest festival urbà es una de les grans cites ineludibles (i gratuïtes!) de l'estiu que s'inscriu dins la campanya «Summer in the City», coordinada per la Luxembourg City Tourist Office per tal de promoure l'hospitalitat de la capital luxemburguesa com a destí cultural.

A partir del migdia, la gent van començar a omplir tant l'emblemàtica plaça Guillaume II com la de Clairefontaine, on hi havia una programació de rock local i un espai lounge.  Durant el festival, diverses associacions culturals de tot el món van oferir especialitats culinàries i begudes típiques dels seus països, des del bissap senegalès fins el pisco sour peruà, sense oblidar les tradicionals salsitxes luxemburgueses.

Els escocesos Texas van ser els cap de cartell del Knuedler, que aquest any arriba a la seva 21a edició, i també els encarregats de tancar la cita musical per excel·lència amb les seves mítiques cançons «I don't want a lover» o «Everyday now».

Però això no s'acaba aquí, i és que la música és un dels pilars de l'estiu al Gran Ducat. Si aquests dies esteu pels voltants i encara no teniu plans, apunteu-vos-ho a l'agenda:
Des d'ahir fins el 16 de juliol a la Abbaye de Neumünster té lloc el festival open air OMNI 2011, amb grans artistes com Manu Chao o PJ Harvey. I quan s'acabi l'OMNI, començarà el Festival a l'aire lliure Blues’n Jazz Rallye.

Que la música ens acompanyi!

 (L'ambient animat de la plaça Guillaume II i l'escenari principal)

La Plata: la ciutat feta a la mida de l'home

Julio Verne va publicar al 1879 el llibre "Los quinientos millones de la Begun". En ell, l'autor de "Viaje al centro de la tierra", feia una descripció de la ciutat perfecte... exactament igual al que, tres anys desprès, seria el projecte de la ciutat de La Plata. Es diu que Julio Verne i l'enginyer Pedro Benoit, autor del traçat actual que conforma la ciutat, van intercanviar opinions i idees de com havia de ser la ciutat ideal. "Una ciudad que represente y resuelva las necesidades de sus habitantes", haurien sigut les paraules de l'escriptor.
El plànol fundacional de La Plata és un quadrat perfecte de 5916 metres quadrats. Els seus quatre angles estan orientats d'acord als quatre punts cardinals. Dues diagonals uneixen els quatre angles del quadrat i es creuen a la cèntrica Plaza Moreno. Dues diagonals més es creuen a la Plaza San Martín. I quatre diagonals més, aquestes secundàries, formen un romb que envolta el centre. Cada 6 "cuadras" (carrers) hi ha una plaça.
Des de la seva fundació, els carrers de La Plata van ser identificats amb un sistema numèric. Anys desprès, a cadascuna de les avingudes se li va donar un nom però la població ha preferit seguir la costum d'utilitzar els números abans que els noms.
Com a curiositat, cal dir que el seu particular traçat i alguns dels seus monuments han fet néixer la teoria que La Plata va ser una ciutat fundada per maçons. Podeu trobar alguns documents a Internet que parlen d'això.

El Kili'ch K'aak dóna la benvinguda a l'estiu

L'arribada de l'estiu es va celebrar al Casal Català de la Península del Yucatán amb una mescla festiva de la revetlla tradicional de Sant Joan, amb tots els seus elements característics, i la cerimònia maia del foc sagrat. El sacerdot maia i els seus ajudants van constuir una pira sobre el símbol maia del dia 23 de juny fet amb sucre. Van bufar en un cargol de mar i la màgia es va iniciar. El foc cremava i s'invocaven els quatre punts cardinals i les deïtats de la terra, de l'aire, del foc i de l'aigua. El fum, que s'aixecava impetuós al cor del pati, mostrava a tot al barri que allí s'hi estava celebrant una litúrgia especial. Els assistents, nombrosos, ho miraven tot en un silenci respectuós i plàcid. Les herbes aromàtiques cremaven i deixaven anar un perfum ancestral. Llavors, desenes d'espelmes, d'ofrenes, es van llençar al foc, i el sacerdot va prosseguir a fer una cura espiritual mitjançant una branca d'alfàbrega i valché, una beguda sagrada feta amb mel i licor.

Les cendres d'aquest foc sagrat, el Kili'ch K'aak, van ser recollides per l'agrupació maia i seran dispositades en un foc ritual que se celebrarà el 22 de desembre de 2012 a Tikal, Guatemala, dia en què els maies creuen que el món iniciarà un nou cicle mil·lenari i una nova manera d'entendre i percebre la vida. Per una nit, el caliu mediterrani i el misteri maia es van unir en un sol foc, purificador i festiu.

Fête national al Quebec

El 24 de juny se celebra la Festa Nacional del Quebec. Anomenada popularment “la Saint Jean”, aquest dia els carrers de Mont-real s’omplen de flors de lis i les estrelles de la música francòfona més populars del país desfilen per l’escenari situat al Parc de Maisonneuve, davant d’un públic inundat per la tradicional bandera.

La història d’aquesta diada pren com origen el passat catòlic del Quebec, tot i que l’actual celebració com a dia nacional va començar al 1977, de la mà de l’ex primer ministre del Quebec René Lévesque, mentre que el tradicional concert a l’aire lliure de Mont-real va ser instaurat al 1993, en plena vigília del segon referèndum d’autodeterminació.

No obstant, avui la “Fête nationale” és una jornada lúdica, amb desfilades pels carrers més cèntrics i concerts populars. Hi ha pocs discursos polítics i molts espectacles multitudinaris i altres d’alternatius. Això sí, tots en francès, perquè la reivindicació hi és, tot i que implícita.

Un dia sens dubte per passar envoltat d’amics i de molta música en francès, que sempre ve de gust!

Primera connexió des de Mont-real, Quebec

Nom: Sònia Montserrat i Perpinyà

Lloc d’origen: Sant Cugat del Vallès

Estudis: Periodisme i Ciències Polítiques. Acabant el Màster Oficial en Integració Europea de l’IUEE.

Nom del Casal on ets: Casal Català del Quebec

Període d’estada: Per començar, gairebé un any. I després de superar el primer hivern, ja veurem!

Perquè vaig escollir aquest casal? Per la infinitat de similituds entre Catalunya i Quebec: els reptes que compartim i l’empatia que sentim els uns pels altres. Però sobretot, perquè considero que, malgrat la bona entesa entre catalans i quebequesos, Quebec continua sent un gran desconegut. Ah! I perquè m’encanta el jazz!

Què esperava trobar-m’hi? Sabia que el Casal Català del Quebec era una entitat activa i estava convençuda que aplegaria gent amb talent, capacitada per projectar la millor imatge de Catalunya.

Primeres impressions: Pel que fa al Casal, sorpresa per la quantitat de “catalanòfils”: quebequesos, quebequeses i gent d’arreu del món, que donen suport i participen de la cultura catalana. L’exponent màxim, sens dubte, són els Casteliers de Montréal: una colla feta a imatge de la ciutat, amb gran diversitat d’orígens i sentiment de “pinya”. I pel que fa al Quebec, contenta de comprovar que es tracta d’un país fred per fora, però càlid per dins. Amb una societat capaç d’assimilar i gestionar sense problemes les continues migracions de gent de tots colors, però que manté encara molts reptes pel que fa al seu futur.

Què espero d’aquesta experiència? L’únic que demano quan començo un projecte és que l’aprenentatge sigui una constant. En aquest cas espero també donar a conèixer la Catalunya actual, sense oblidar les tradicions que ens uneixen, però amb la vista posada en els èxits del present.

Mont-real: Mont-real és una barreja d’orígens, llengües i cultures, on n’hi ha prou amb agafar el metro per traslladar-se a qualsevol racó del món. Més d’una vuitantena de comunitats donen vida als seus barris, especialment a la seva gran quantitat de parcs, on els esports d’equip comparteixen lloc amb els pic-nics entre amics i la improvisació musical. Una ciutat on a cada racó sona música en viu. Sens dubte, un lloc on la presència catalana no hi podia faltar.

Cap de setmana budista a Veracruz

Mèxic és un país catòlic per definició. Per aquest motiu em va semblar interessant passar un cap de setmana a Veracruz en una convenció nacional de Soka Gakkai, una institució budista internacional que té més de 12 milions de seguidors repartits arreu del món, per observar, de ben a prop, com es viuen altres tipus de fe en aquest país. Després de 15 hores en autobús sortint des de Mérida, la comitiva yucateca va arribar a aquesta ciutat extremadament calorosa, famosa pel caràcter obert i festiu dels jarochos (els seus habitants), pels seus Carnavals esbojarrats, pel seu aire cubà, per les petroleres, pel cafè, pel local La Parroquia (on diuen que es pot beure el millor cafè de Mèxic) i per les receptes de peix fetes amb ceba i tomàquet, a la veracruzana. Al matí del dissabte van fer activitats de preparació i exercicis espirituals i a la tarda ens van repartir per diverses cases de la ciutat, on hi havia altars i cadires i on van resar durant bastanta estona. Tot seguit, ens van convidar a menjar plats casolans, fets amb chile, arròs, frijoles, vegetals...tot boníssim! No tots compartim religió ni creences. Jo no sóc budista. Però és important entendre per respectar.

El 19-J permet als ciutadans de Mérida expressar la seva indignació

A Mèxic no és fàcil expressar-se lliurement. A Mèxic no és fàcil criticar els polítics. A Mèxic no és fàcil ocupar les places i els espais públics i cridar als quatre vents que les coses no van bé. A Mèxic és difícil aconseguir que la gent es pronuncïi. Perquè hi ha por. Perquè potser no hi ha interès a canviar les coses. Perquè la cultura democràtica és escassa i els pes dels mitjans de comunicació, que alienen i allunyen als ciutadans de la crua realitat, és massa fort. Però s'obren escletxes. Estretes però sòlides en el gest i la intenció. Una d'elles es va obrir el passat 19 de juny a Mérida en el marc de la mobiltzació mundial a favor d'una democràcia real. Els ecos del moviment a Europa arriben a Mèxic aplacats per la distància però amb la il·lusió col·lectiva de que, dialogant, és possible dibuixar una nova realitat social. L'acte es va ubicar al mercat, on no hi ha turistes. Els vianants escrivien, xerraven,observarven i intentaven imaginar-se a la seva manera, un món millor. Potser els costava perquè ningú no els ho havia preguntat abans, però s'hi esforçaven, i d'aquell matí mig ennuvolat en van sortir propostes que haurien de ser escoltades perquè són dignes i sorgeixen de la veu del carrer.

Acanceh, un mirall per a tres cultures

La plaça d'Acanceh, també anomenada de les Tres Cultures, és un mirall on es contraposen tres espais, tres temps, tres moments històrics. Com succeeix a tota Llatinoamèrica, Mèxic és fruit d'un complex i centenari procés de mestissatge iniciat després de la conquesta espanyola. En aquest petit poble de Yucatán, prop dels cenotes de Cuzamá i allunyat de les rutes turístiques tradicionals i arxipublicitades a les agències de viatges, es percep la força d'aquest contrast que forma part del caràcter contradictori i ric del mexicà: el passat prehispànic, les seves creences i els seus rituals ancestrals; la vida moderna, fruit de les influències de tot el llegat històric, dels Estats Units i, en general, de la globalització; i la religió catòlica, que va aplacar els mites prehispànics i que va imposar una manera de veure al món que, encara ara, al país més catòlic del món, impera en totes les facetes de la vida social. La plaça d'Acanceh, un mirall per a tres cultures.

Primera connexió des de Mérida, Yucatán

Nom: Joan Serra Montagut
Ciutat d'origen: Caldes de Montbui (Vallès Oriental)
Estudis: Periodisme a la UAB.
Interessos: Els viatges, la interculturalitat i l'art en totes les seves manifestacions, la literatura i l'escriptura.
Nom del casal: Casal Català de la Península de Yucatán, A.C.
Període de l'estada: 9 mesos com a mínim.
Per què vaig triar aquest destí: Des de ben petit, Mèxic m'ha atret d'una manera especial. He tingut la sort de conèixer altres països llatinoamericans i m'apassiona aquesta terra, mescla de cultures ancestrals, fes i litúrgies contraposades que es mesclen sense por, farcida de ciutats immenses i vibrants i poblets que s'aferren a les tradicions dels avantpassats. Mèxic és itensitat, llum, color i vida, i hi volia viure des de feia molt temps. Yucatán, a més, té trets que la caracteritzen, com ara el seu paisatge foradat de milers de cenotes on corre l'aigua sagrada dels maies, l'hospitalitat genètica de la seva gent i el sol que cau, implacable, sobre les restes arqueològiques i les ciutats colonials.
Què esperava trobar?: Precisament el que he acabat trobant. Una ciutat tranquil·la però plena d'energia, amb moltes apostes culturals i tots els ingredients per viure-hi bé. Una gent càlida que abraça al nouvingut sense por i amb gran interès. Una cultura mil·lenària mesclada amb la modernitat d'Amèrica del Nord. Un país ple de contrastos. Una nova llar.
Primeres impressions: Moltes, moltíssimes, totes elles bones i interessants.
Què és el que més m'ha impressionat del país?: La convivència de grups completament diferents i aparentment desconnectats en un mateix espai urbà.
Què esperes d'aquesta experiència? Viure el país amb totes les seves virtuts i defectes i aplicar l'energia que generi tot plegat a la feina i a la vida personal.
Una imatge de: Mérida, al capvespre, des d'un dels punts més alts de la ciutat, al balcó d'una galeria d'art de joves talents.

Willkommen Sommer!

Avui se celebra a Berlín La Fête de la Musique , una festa que va començar a Paris el 1982 i que s’ha anat globalitzant fins arribar avui a en dia a celebrar-se en més de 340 ciutats de tot el món.

Una festa que dóna la benvinguda a l’estiu!!

Berlín és una ciutat amb una oferta cultural molt potent. A l'estiu, amb el bon temps, aquests festivals (i pràcticament tota la població de Berlín) es traslladen al carrer .

El 12 i 13 de juliol va tenir lloc el Karneval der Kulturen der Welt, on 4.700 participants (de 80 nacions diferents) van desfilar per la ciutat mostrant els seus signes d’identitat, els seus balls i vestits tradicionals o ballant per reivindicar alguna causa social (com l’ús responsable de l’aigua o en contra de l’energia nuclear). Paral·lelament, el barri de Kreuzberg es va omplir de parades tradicionals i de concerts a l’aire lliure.

La setmana passada la festa cultural es va traslladar a Neukölln (considerat per molts ja el barri més cool de Berlín) en el festival d’art “48 Stunden Neuköln” (48 hores Neukölln). És el festival d’art d’aquest tipus més important de l’any a Berlín. Només l’any passat es van oferir més de 770 actes (exposicions, performances, etc.).

L’estiu acaba de començar i amb tanta oferta cultural per davant, només tinc una possibilitat: aprofitar al màxim aquesta oportunitat!!!

El dia de la bandera a l'Argentina

Avui és festiu a l'Argentina. Es celebra el dia de la bandera argentina. Però qué es commemora exactament? Doncs, cada 20 de juny, el poble argentí commemora la mort del seu creador, Manuel Belgrano, al 1812.

La bandera argentina està basada en els colors de la seva escarapel·la nacional: blanc i blau cel. Es va aixecar per primera vegada a la ciutat de Rosario, el 27 de febrer de 1812. Per raons polítiques, el Govern del país va decidir amagar-la i no fer-la pública. Així que no va ser fins el 1816 que el Congreso General Constituyente de Tucumán, qui va declarar la independència el 9 de juliol, no la va adoptar oficialment. Anys més tard, al 1818, va incorporar el sol inca.

Rosario (on també va nèixer Messi!) concentra la major part de les celebracions d'aquesta diada. Entre el programa d'activitats, hi solen haver parlaments d'autoritats públiques i una desfilada que inclou l'exèrcit, veterans de la guerra de les Malvines, la policia i altres organitzacions.

París: la ciutat de les llums, la ciutat de l'amor...

Nom: Júlia Zamora

Lloc d’origen: Matadepera

Estudis: Humanitats i cursant el màster de Gestió Cultural de la UOC

Nom del Casal on ets: Casal de Catalunya de París

Període d’estada: 9 mesos! Des del 2 de maig fins...

Perquè vaig triar aquest Casal? Vaig triar aquest Casal perquè ja havia tingut contacte amb la gent de la junta, doncs jo ja vivia a París. Me’n vaig adonar que era una associació amb ganes de fer coses, però on tots els seus membres eren voluntaris. Per tant, vaig pensar que la beca seria l’oportunitat perfecta per participar amb la vida del Casal i al mateix temps ajudar-los a que tots els projectes i idees arribessin a bon port.

Què esperava trobar-m’hi? Esperava trobar-m’hi gent molt arrelada a Catalunya, però que viuen a París: alguns catalans que viuen a París des de fa alguns anys (per alguns realment són mooooolts), i també francesos que tenen orígens catalans. Imaginava que el Casal seria un espai de trobada de la llengua catalana i Catalunya... i, de fet, així és! La m’esperava menys catalanòfils dels que realment hi ha!! Ja m’he trobat amb un noi alemany, culer absolut, que parla català perfectament, un brasileny que tothom que ve per primera vegada es pensa que és català, i fins i tot un madrileny...i un llarg etcètera d’anècdotes molt divertides com aquestes!

Primeres impressions: El Casal és doncs el lloc de trobada i rencontre ideal per a la cultura catalana a París. La gent que organitza i gestiona la programació del Casal, així com la gent que participa de les activitats i de la vida del Casal són molt més joves del que em pensava en un primer moment. Hi ha un ambient molt amigable i festiu, molt acollidor per persones que venen a treure el cap per primera vegada a les activitats del Casal. També hi ha un sentiment d’enyorança cap a la terra catalana, però que es tradueix en quelcom positiu, doncs fa d’unió entre els membres del Casal.

Què espero d’aquesta experiència? Espero aprendre molt: del Casal, de París, de la gestió de la cultura, de la vida associativa, de les persones, de la cultura francesa, i de la catalana...

París: A París és una ciutat que té moltes cares... una ciutat que t’il·lumina i t’inspira, però al mateix temps t’esgota... Al principi no va ser fàcil sentir-me a gust aquí, però sembla que poc a poc la ciutat s’ha anat obrint a mi i jo a ella... He anat creant vincles bonics i estables. Penso que això és en part gràcies al fet que estigui treballant amb el Casal, doncs he conegut molta gent i a poc a poc he anat establint lligams. Això em fa arribar a una conclusió que ja intuïa des de fa temps: que l’amistat és, de fet, el millor company del viatge de la vida, com si compartint amb els amics les nostres experiències, aquestes es tornessin més reals i significatives...

I, tot de sobte, me n’adono que París s’ha convertit en casa meva...

Foto: <Le mur des "Je t'aime"> ( obra d'art on apareix <t'estimo> en 250 llengües, a Montmartre)

Primera connexió des de Berlín

Nom: Olga R Trujillo
Ciutat d'origen: Barcelona
Estudis: Llicenciada en Periodisme a la UAB
Nom del casal: Casal Català de Berlín (Katalanischer Salon)
Període de l'estada: des de l’1 de maig i fins aprox. el mes de febrer
Per què vaig triar aquest casal? Berlín és una ciutat apassionant, atrapa. De setembre a desembre de 2010 vaig treballar com a becària a una agència de notícies i just en el moment que vaig decidir continuar amb l’experiència berlinesa, es va obrir la convocatòria de les beques ACC i una era per... BERLIN (Creieu en el destí ??)
Què esperava trobar-me? A la Hauptstadt esperava trobar-me un grup nombrós de catalans amb ganes de promocionar la nostra llengua, les nostres tradicions i trets culturals. I això és precisament el que m’he trobat :)
Primeres impressions: Kasal és un casal jove (reconegut com a tal des del 2005), però amb molta il·lusió i ganes per tirar endavant projectes potents. En quant els alemanys, m’he adonat de la seva fascinació i interès per a Catalunya
Què és el que més m'ha impactat de Berlín? El seu dinamisme i la seva història. M’agrada descobrir els seus barris (càmera en mà), captar la seva essència i observar com aquesta evoluciona. Berlín és una ciutat de (i per a) artistes i amants de la història. Ara que he tornat amb el bon temps, m’he adonat que els berlinesos aprofiten el mínim raig de sol per fer una barbacoa, tombar-se a la gespa i gaudir del bon temps, fent evident la dita que Berlín és pobre però sexy
Què espero d'aquesta experiència? Espero poder ajudar el màxim el casal i no desaprofitar cap oportunitat per, a nivell personal, aprendre i créixer
Una imatge de... el meu primer Grillen (barbacoa) un diumenge a un parc berlinès!

Primera connexió des de La Plata!

Nom: Anna Sànchez

Ciutat d'origen: Vallirana (al Baix Llobregat!)

Estudis: Llicenciada en Periodisme a la UAB

Nom del casal: Casal dels Països Catalans de La Plata

Període de l'estada: des del 14 de maig... fins d'aquí 9 mesos!

Per què vaig triar aquest casal? Fa 4 anys (quasi 5!) vaig tenir l'oportunitat de conèixer Argentina durant les vacances. Em van enamorar el país, el paisatge, la gent, l'estil de vida... així que vaig trobar en la beca l'excusa perfecte per a tornar-hi durant més temps!

Què esperava trobar-me? Esperava trobar-me un grup de gent que treballa per a difondre la llengua i el país d'on venen o d'on van venir els seus avantpassats. I és, precisament, el que m'he trobat!

Primeres impressions: El Casal és molt actiu i amb un ambient familiar. L'empenta, les ganes i l'esforç de molta gent ha fet que en només 15 anys el nombre de socis hagi superat els 300! No hi ha molts catalans però sí descendents i enamorats de la nostra terra.

Què és el que més m'ha impactat de La Plata? El seu traçat modern (un dia faig un post sobre això!) i la seva àmplia oferta cultural. Cada dia hi ha desenes de coses a fer: musica en viu, teatre, tango, circ... És una ciutat per no avorrir-se!

Què espero d'aquesta experiència? Aprendre, conèixer, compartir, obrir els ulls, obrir la ment, crèixer, col·laborar, ser!

Una imatge de... mi mateixa al costat de la Catedral de La Plata, a la plaça Moreno. La que encapçala aquesta entrada!