El Kili'ch K'aak dóna la benvinguda a l'estiu

L'arribada de l'estiu es va celebrar al Casal Català de la Península del Yucatán amb una mescla festiva de la revetlla tradicional de Sant Joan, amb tots els seus elements característics, i la cerimònia maia del foc sagrat. El sacerdot maia i els seus ajudants van constuir una pira sobre el símbol maia del dia 23 de juny fet amb sucre. Van bufar en un cargol de mar i la màgia es va iniciar. El foc cremava i s'invocaven els quatre punts cardinals i les deïtats de la terra, de l'aire, del foc i de l'aigua. El fum, que s'aixecava impetuós al cor del pati, mostrava a tot al barri que allí s'hi estava celebrant una litúrgia especial. Els assistents, nombrosos, ho miraven tot en un silenci respectuós i plàcid. Les herbes aromàtiques cremaven i deixaven anar un perfum ancestral. Llavors, desenes d'espelmes, d'ofrenes, es van llençar al foc, i el sacerdot va prosseguir a fer una cura espiritual mitjançant una branca d'alfàbrega i valché, una beguda sagrada feta amb mel i licor.

Les cendres d'aquest foc sagrat, el Kili'ch K'aak, van ser recollides per l'agrupació maia i seran dispositades en un foc ritual que se celebrarà el 22 de desembre de 2012 a Tikal, Guatemala, dia en què els maies creuen que el món iniciarà un nou cicle mil·lenari i una nova manera d'entendre i percebre la vida. Per una nit, el caliu mediterrani i el misteri maia es van unir en un sol foc, purificador i festiu.

Fête national al Quebec

El 24 de juny se celebra la Festa Nacional del Quebec. Anomenada popularment “la Saint Jean”, aquest dia els carrers de Mont-real s’omplen de flors de lis i les estrelles de la música francòfona més populars del país desfilen per l’escenari situat al Parc de Maisonneuve, davant d’un públic inundat per la tradicional bandera.

La història d’aquesta diada pren com origen el passat catòlic del Quebec, tot i que l’actual celebració com a dia nacional va començar al 1977, de la mà de l’ex primer ministre del Quebec René Lévesque, mentre que el tradicional concert a l’aire lliure de Mont-real va ser instaurat al 1993, en plena vigília del segon referèndum d’autodeterminació.

No obstant, avui la “Fête nationale” és una jornada lúdica, amb desfilades pels carrers més cèntrics i concerts populars. Hi ha pocs discursos polítics i molts espectacles multitudinaris i altres d’alternatius. Això sí, tots en francès, perquè la reivindicació hi és, tot i que implícita.

Un dia sens dubte per passar envoltat d’amics i de molta música en francès, que sempre ve de gust!

Primera connexió des de Mont-real, Quebec

Nom: Sònia Montserrat i Perpinyà

Lloc d’origen: Sant Cugat del Vallès

Estudis: Periodisme i Ciències Polítiques. Acabant el Màster Oficial en Integració Europea de l’IUEE.

Nom del Casal on ets: Casal Català del Quebec

Període d’estada: Per començar, gairebé un any. I després de superar el primer hivern, ja veurem!

Perquè vaig escollir aquest casal? Per la infinitat de similituds entre Catalunya i Quebec: els reptes que compartim i l’empatia que sentim els uns pels altres. Però sobretot, perquè considero que, malgrat la bona entesa entre catalans i quebequesos, Quebec continua sent un gran desconegut. Ah! I perquè m’encanta el jazz!

Què esperava trobar-m’hi? Sabia que el Casal Català del Quebec era una entitat activa i estava convençuda que aplegaria gent amb talent, capacitada per projectar la millor imatge de Catalunya.

Primeres impressions: Pel que fa al Casal, sorpresa per la quantitat de “catalanòfils”: quebequesos, quebequeses i gent d’arreu del món, que donen suport i participen de la cultura catalana. L’exponent màxim, sens dubte, són els Casteliers de Montréal: una colla feta a imatge de la ciutat, amb gran diversitat d’orígens i sentiment de “pinya”. I pel que fa al Quebec, contenta de comprovar que es tracta d’un país fred per fora, però càlid per dins. Amb una societat capaç d’assimilar i gestionar sense problemes les continues migracions de gent de tots colors, però que manté encara molts reptes pel que fa al seu futur.

Què espero d’aquesta experiència? L’únic que demano quan començo un projecte és que l’aprenentatge sigui una constant. En aquest cas espero també donar a conèixer la Catalunya actual, sense oblidar les tradicions que ens uneixen, però amb la vista posada en els èxits del present.

Mont-real: Mont-real és una barreja d’orígens, llengües i cultures, on n’hi ha prou amb agafar el metro per traslladar-se a qualsevol racó del món. Més d’una vuitantena de comunitats donen vida als seus barris, especialment a la seva gran quantitat de parcs, on els esports d’equip comparteixen lloc amb els pic-nics entre amics i la improvisació musical. Una ciutat on a cada racó sona música en viu. Sens dubte, un lloc on la presència catalana no hi podia faltar.

Cap de setmana budista a Veracruz

Mèxic és un país catòlic per definició. Per aquest motiu em va semblar interessant passar un cap de setmana a Veracruz en una convenció nacional de Soka Gakkai, una institució budista internacional que té més de 12 milions de seguidors repartits arreu del món, per observar, de ben a prop, com es viuen altres tipus de fe en aquest país. Després de 15 hores en autobús sortint des de Mérida, la comitiva yucateca va arribar a aquesta ciutat extremadament calorosa, famosa pel caràcter obert i festiu dels jarochos (els seus habitants), pels seus Carnavals esbojarrats, pel seu aire cubà, per les petroleres, pel cafè, pel local La Parroquia (on diuen que es pot beure el millor cafè de Mèxic) i per les receptes de peix fetes amb ceba i tomàquet, a la veracruzana. Al matí del dissabte van fer activitats de preparació i exercicis espirituals i a la tarda ens van repartir per diverses cases de la ciutat, on hi havia altars i cadires i on van resar durant bastanta estona. Tot seguit, ens van convidar a menjar plats casolans, fets amb chile, arròs, frijoles, vegetals...tot boníssim! No tots compartim religió ni creences. Jo no sóc budista. Però és important entendre per respectar.

El 19-J permet als ciutadans de Mérida expressar la seva indignació

A Mèxic no és fàcil expressar-se lliurement. A Mèxic no és fàcil criticar els polítics. A Mèxic no és fàcil ocupar les places i els espais públics i cridar als quatre vents que les coses no van bé. A Mèxic és difícil aconseguir que la gent es pronuncïi. Perquè hi ha por. Perquè potser no hi ha interès a canviar les coses. Perquè la cultura democràtica és escassa i els pes dels mitjans de comunicació, que alienen i allunyen als ciutadans de la crua realitat, és massa fort. Però s'obren escletxes. Estretes però sòlides en el gest i la intenció. Una d'elles es va obrir el passat 19 de juny a Mérida en el marc de la mobiltzació mundial a favor d'una democràcia real. Els ecos del moviment a Europa arriben a Mèxic aplacats per la distància però amb la il·lusió col·lectiva de que, dialogant, és possible dibuixar una nova realitat social. L'acte es va ubicar al mercat, on no hi ha turistes. Els vianants escrivien, xerraven,observarven i intentaven imaginar-se a la seva manera, un món millor. Potser els costava perquè ningú no els ho havia preguntat abans, però s'hi esforçaven, i d'aquell matí mig ennuvolat en van sortir propostes que haurien de ser escoltades perquè són dignes i sorgeixen de la veu del carrer.

Acanceh, un mirall per a tres cultures

La plaça d'Acanceh, també anomenada de les Tres Cultures, és un mirall on es contraposen tres espais, tres temps, tres moments històrics. Com succeeix a tota Llatinoamèrica, Mèxic és fruit d'un complex i centenari procés de mestissatge iniciat després de la conquesta espanyola. En aquest petit poble de Yucatán, prop dels cenotes de Cuzamá i allunyat de les rutes turístiques tradicionals i arxipublicitades a les agències de viatges, es percep la força d'aquest contrast que forma part del caràcter contradictori i ric del mexicà: el passat prehispànic, les seves creences i els seus rituals ancestrals; la vida moderna, fruit de les influències de tot el llegat històric, dels Estats Units i, en general, de la globalització; i la religió catòlica, que va aplacar els mites prehispànics i que va imposar una manera de veure al món que, encara ara, al país més catòlic del món, impera en totes les facetes de la vida social. La plaça d'Acanceh, un mirall per a tres cultures.

Primera connexió des de Mérida, Yucatán

Nom: Joan Serra Montagut
Ciutat d'origen: Caldes de Montbui (Vallès Oriental)
Estudis: Periodisme a la UAB.
Interessos: Els viatges, la interculturalitat i l'art en totes les seves manifestacions, la literatura i l'escriptura.
Nom del casal: Casal Català de la Península de Yucatán, A.C.
Període de l'estada: 9 mesos com a mínim.
Per què vaig triar aquest destí: Des de ben petit, Mèxic m'ha atret d'una manera especial. He tingut la sort de conèixer altres països llatinoamericans i m'apassiona aquesta terra, mescla de cultures ancestrals, fes i litúrgies contraposades que es mesclen sense por, farcida de ciutats immenses i vibrants i poblets que s'aferren a les tradicions dels avantpassats. Mèxic és itensitat, llum, color i vida, i hi volia viure des de feia molt temps. Yucatán, a més, té trets que la caracteritzen, com ara el seu paisatge foradat de milers de cenotes on corre l'aigua sagrada dels maies, l'hospitalitat genètica de la seva gent i el sol que cau, implacable, sobre les restes arqueològiques i les ciutats colonials.
Què esperava trobar?: Precisament el que he acabat trobant. Una ciutat tranquil·la però plena d'energia, amb moltes apostes culturals i tots els ingredients per viure-hi bé. Una gent càlida que abraça al nouvingut sense por i amb gran interès. Una cultura mil·lenària mesclada amb la modernitat d'Amèrica del Nord. Un país ple de contrastos. Una nova llar.
Primeres impressions: Moltes, moltíssimes, totes elles bones i interessants.
Què és el que més m'ha impressionat del país?: La convivència de grups completament diferents i aparentment desconnectats en un mateix espai urbà.
Què esperes d'aquesta experiència? Viure el país amb totes les seves virtuts i defectes i aplicar l'energia que generi tot plegat a la feina i a la vida personal.
Una imatge de: Mérida, al capvespre, des d'un dels punts més alts de la ciutat, al balcó d'una galeria d'art de joves talents.

Willkommen Sommer!

Avui se celebra a Berlín La Fête de la Musique , una festa que va començar a Paris el 1982 i que s’ha anat globalitzant fins arribar avui a en dia a celebrar-se en més de 340 ciutats de tot el món.

Una festa que dóna la benvinguda a l’estiu!!

Berlín és una ciutat amb una oferta cultural molt potent. A l'estiu, amb el bon temps, aquests festivals (i pràcticament tota la població de Berlín) es traslladen al carrer .

El 12 i 13 de juliol va tenir lloc el Karneval der Kulturen der Welt, on 4.700 participants (de 80 nacions diferents) van desfilar per la ciutat mostrant els seus signes d’identitat, els seus balls i vestits tradicionals o ballant per reivindicar alguna causa social (com l’ús responsable de l’aigua o en contra de l’energia nuclear). Paral·lelament, el barri de Kreuzberg es va omplir de parades tradicionals i de concerts a l’aire lliure.

La setmana passada la festa cultural es va traslladar a Neukölln (considerat per molts ja el barri més cool de Berlín) en el festival d’art “48 Stunden Neuköln” (48 hores Neukölln). És el festival d’art d’aquest tipus més important de l’any a Berlín. Només l’any passat es van oferir més de 770 actes (exposicions, performances, etc.).

L’estiu acaba de començar i amb tanta oferta cultural per davant, només tinc una possibilitat: aprofitar al màxim aquesta oportunitat!!!

El dia de la bandera a l'Argentina

Avui és festiu a l'Argentina. Es celebra el dia de la bandera argentina. Però qué es commemora exactament? Doncs, cada 20 de juny, el poble argentí commemora la mort del seu creador, Manuel Belgrano, al 1812.

La bandera argentina està basada en els colors de la seva escarapel·la nacional: blanc i blau cel. Es va aixecar per primera vegada a la ciutat de Rosario, el 27 de febrer de 1812. Per raons polítiques, el Govern del país va decidir amagar-la i no fer-la pública. Així que no va ser fins el 1816 que el Congreso General Constituyente de Tucumán, qui va declarar la independència el 9 de juliol, no la va adoptar oficialment. Anys més tard, al 1818, va incorporar el sol inca.

Rosario (on també va nèixer Messi!) concentra la major part de les celebracions d'aquesta diada. Entre el programa d'activitats, hi solen haver parlaments d'autoritats públiques i una desfilada que inclou l'exèrcit, veterans de la guerra de les Malvines, la policia i altres organitzacions.

París: la ciutat de les llums, la ciutat de l'amor...

Nom: Júlia Zamora

Lloc d’origen: Matadepera

Estudis: Humanitats i cursant el màster de Gestió Cultural de la UOC

Nom del Casal on ets: Casal de Catalunya de París

Període d’estada: 9 mesos! Des del 2 de maig fins...

Perquè vaig triar aquest Casal? Vaig triar aquest Casal perquè ja havia tingut contacte amb la gent de la junta, doncs jo ja vivia a París. Me’n vaig adonar que era una associació amb ganes de fer coses, però on tots els seus membres eren voluntaris. Per tant, vaig pensar que la beca seria l’oportunitat perfecta per participar amb la vida del Casal i al mateix temps ajudar-los a que tots els projectes i idees arribessin a bon port.

Què esperava trobar-m’hi? Esperava trobar-m’hi gent molt arrelada a Catalunya, però que viuen a París: alguns catalans que viuen a París des de fa alguns anys (per alguns realment són mooooolts), i també francesos que tenen orígens catalans. Imaginava que el Casal seria un espai de trobada de la llengua catalana i Catalunya... i, de fet, així és! La m’esperava menys catalanòfils dels que realment hi ha!! Ja m’he trobat amb un noi alemany, culer absolut, que parla català perfectament, un brasileny que tothom que ve per primera vegada es pensa que és català, i fins i tot un madrileny...i un llarg etcètera d’anècdotes molt divertides com aquestes!

Primeres impressions: El Casal és doncs el lloc de trobada i rencontre ideal per a la cultura catalana a París. La gent que organitza i gestiona la programació del Casal, així com la gent que participa de les activitats i de la vida del Casal són molt més joves del que em pensava en un primer moment. Hi ha un ambient molt amigable i festiu, molt acollidor per persones que venen a treure el cap per primera vegada a les activitats del Casal. També hi ha un sentiment d’enyorança cap a la terra catalana, però que es tradueix en quelcom positiu, doncs fa d’unió entre els membres del Casal.

Què espero d’aquesta experiència? Espero aprendre molt: del Casal, de París, de la gestió de la cultura, de la vida associativa, de les persones, de la cultura francesa, i de la catalana...

París: A París és una ciutat que té moltes cares... una ciutat que t’il·lumina i t’inspira, però al mateix temps t’esgota... Al principi no va ser fàcil sentir-me a gust aquí, però sembla que poc a poc la ciutat s’ha anat obrint a mi i jo a ella... He anat creant vincles bonics i estables. Penso que això és en part gràcies al fet que estigui treballant amb el Casal, doncs he conegut molta gent i a poc a poc he anat establint lligams. Això em fa arribar a una conclusió que ja intuïa des de fa temps: que l’amistat és, de fet, el millor company del viatge de la vida, com si compartint amb els amics les nostres experiències, aquestes es tornessin més reals i significatives...

I, tot de sobte, me n’adono que París s’ha convertit en casa meva...

Foto: <Le mur des "Je t'aime"> ( obra d'art on apareix <t'estimo> en 250 llengües, a Montmartre)

Primera connexió des de Berlín

Nom: Olga R Trujillo
Ciutat d'origen: Barcelona
Estudis: Llicenciada en Periodisme a la UAB
Nom del casal: Casal Català de Berlín (Katalanischer Salon)
Període de l'estada: des de l’1 de maig i fins aprox. el mes de febrer
Per què vaig triar aquest casal? Berlín és una ciutat apassionant, atrapa. De setembre a desembre de 2010 vaig treballar com a becària a una agència de notícies i just en el moment que vaig decidir continuar amb l’experiència berlinesa, es va obrir la convocatòria de les beques ACC i una era per... BERLIN (Creieu en el destí ??)
Què esperava trobar-me? A la Hauptstadt esperava trobar-me un grup nombrós de catalans amb ganes de promocionar la nostra llengua, les nostres tradicions i trets culturals. I això és precisament el que m’he trobat :)
Primeres impressions: Kasal és un casal jove (reconegut com a tal des del 2005), però amb molta il·lusió i ganes per tirar endavant projectes potents. En quant els alemanys, m’he adonat de la seva fascinació i interès per a Catalunya
Què és el que més m'ha impactat de Berlín? El seu dinamisme i la seva història. M’agrada descobrir els seus barris (càmera en mà), captar la seva essència i observar com aquesta evoluciona. Berlín és una ciutat de (i per a) artistes i amants de la història. Ara que he tornat amb el bon temps, m’he adonat que els berlinesos aprofiten el mínim raig de sol per fer una barbacoa, tombar-se a la gespa i gaudir del bon temps, fent evident la dita que Berlín és pobre però sexy
Què espero d'aquesta experiència? Espero poder ajudar el màxim el casal i no desaprofitar cap oportunitat per, a nivell personal, aprendre i créixer
Una imatge de... el meu primer Grillen (barbacoa) un diumenge a un parc berlinès!

Primera connexió des de La Plata!

Nom: Anna Sànchez

Ciutat d'origen: Vallirana (al Baix Llobregat!)

Estudis: Llicenciada en Periodisme a la UAB

Nom del casal: Casal dels Països Catalans de La Plata

Període de l'estada: des del 14 de maig... fins d'aquí 9 mesos!

Per què vaig triar aquest casal? Fa 4 anys (quasi 5!) vaig tenir l'oportunitat de conèixer Argentina durant les vacances. Em van enamorar el país, el paisatge, la gent, l'estil de vida... així que vaig trobar en la beca l'excusa perfecte per a tornar-hi durant més temps!

Què esperava trobar-me? Esperava trobar-me un grup de gent que treballa per a difondre la llengua i el país d'on venen o d'on van venir els seus avantpassats. I és, precisament, el que m'he trobat!

Primeres impressions: El Casal és molt actiu i amb un ambient familiar. L'empenta, les ganes i l'esforç de molta gent ha fet que en només 15 anys el nombre de socis hagi superat els 300! No hi ha molts catalans però sí descendents i enamorats de la nostra terra.

Què és el que més m'ha impactat de La Plata? El seu traçat modern (un dia faig un post sobre això!) i la seva àmplia oferta cultural. Cada dia hi ha desenes de coses a fer: musica en viu, teatre, tango, circ... És una ciutat per no avorrir-se!

Què espero d'aquesta experiència? Aprendre, conèixer, compartir, obrir els ulls, obrir la ment, crèixer, col·laborar, ser!

Una imatge de... mi mateixa al costat de la Catedral de La Plata, a la plaça Moreno. La que encapçala aquesta entrada!